Torreforta
De TarracoWiki
| Torreforta | |||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| |||||||||||||||||||||
Contingut |
Barri de Torreforta
El barri està acotat, actualment, per dues carreteres nacionals: al nord, l'N-420 en direcció a Reus o al centre de Tarragona si es va en sentit contrari, i al sud l'N-340 en direcció a València.
A l'est, el rierol Clar serveix de frontera, i a l'oest hi ha els barris de la Granja, Campclar i el Pilar, els quals, juntament amb els barris de "Los Naranjos" i l'eixample, formen part del perÃmetre del barri de Torreforta.
Localització
Per localitzar el barri de Torreforta dins del mapa de Catalunya, primer s'ha de resseguir amb els ulls la costa fins a la ciutat de Tarragona, capital de la comarca i de la provÃncia. Un cop a Tarragona, seguint la trajectòria en direcció sud-oest, a uns tres quilòmetres i oposada al mar, es troba Torreforta.
El riu Francolà divideix el terme de Tarragona en dues zones ben diferents: la part est és muntanyosa i la de l'oest és planera, però amb una suau elevació, que és on es troba el barri de Torreforta amb un desnivell d'uns 60 metres. Però l'anà lisi geològica del terreny, el petit desnivell on està assentat el barri, està configurat per molasses i sorreres pròpies del litoral que indiquen que molts mil·lennis abans, possiblement en el Miocè o Pliocè, és a dir, a l'Era Tercià ria, estava banyat pel Mediterrani. La trobada de fòssils d'éssers vius que habitaven a les aigües poc profundes ho demostra. Però no tan sols el mar ha deixat el seu rastre: també ho han fet els rius Francolà i Clar, el quals han erosionat el terreny i han donat origen als sediments terrestres i d'al·luvió que es troben a la zona. Aixà doncs, el sòl de Torreforta és una barreja de capes marines i terrestres on hi proliferen els avellaners, els garrofers i conreus tÃpicament mediterranis.
Història
La història de Torreforta, abans d'existir com a barri, està lligada a la història de Tarragona, que va néixer molts segles enrere en el sector més elevat del marge esquerre del riu, al turó conegut com a Tà rrakon. La ciutat va començar a ser coneguda quan Cneu Escipió hi va establir una base militar i va rebatejar el lloc com a Tà rraco.
Oberta al Mediterrani, aviat va esdevenir un indret amb una important activitat administrativa i comercial. Però va ser especialment sota el mandat de l'emperador August quan la ciutat va assolir la categoria de capital de provÃncia i va ser seu d'un llegat de Roma i residència del prefecte de les costes marÃtimes. La ciutat, dotada de monuments i equipament, era una de les ciutats hispà niques més envejades. Del seu esplendor encara en queden, a l'actualitat, nombroses mostres.
Després, amb les diverses i reiterades invasions dels bà rbars, van minvar notablement la població i el desenvolupament econòmic i comercial de la ciutat. Amb l'arribada dels visigots cap al segle V, hi va haver una certa activitat artÃstica i comercial. Tà rraco, com a ciutat, va desaparèixer sota el setge musulmà . Poc a poc, cap a l'Edat Mitjana, la ciutat refeta a mitges, va reprendre les relacions comercials amb els ports més importants de la Mediterrà nia. Però de nou es va veure seriosament afectada, en el segle XV, per la revolta catalana contra Joan II i la pesta negra.
Durant el regnat de Felip IV, al segle XVII, Tarragona va ser un enclavament cabdal per a la victòria dels francesos sobre Catalunya. La ciutat, reclosa darrere de les muralles, va patir setges reiterats i la fam i la migració van minvar la població. Per preservar la ciutat es van construir diverses torres de guaita o de defensa que tenien com a missió avisar la població dels atacs exteriors. Una d'aquestes edificacions va ser la Torre Forta. Un bastió fet de carreus, sòlid i estratègic que va ser ocupat per les tropes franceses en el setge a la ciutat durant la Guerra de la Independència.
Pel que fa al naixement del barri, cal anar fins a 1926, quan un tarragonÃ, Adolfo Bertran, va visitar la Torre Forta, reconvertida en masia, per parlar amb el propietari. La terra estava malmesa, però estava decidit a comprar-li la finca amb la idea de construir-hi una barriada per als obrers de la CAMPSA i els ferroviaris, els obrers de la fà brica de briquetes de carbó, entre d'altres. La idea encara trigaria a fer-se realitat. La masia, abandonada pels propietaris i havent servit de refugi a algunes famÃlies durant la Guerra Civil, es va posar a la venda en plena postguerra. L'any 1940 el ple municipal va acceptar la proposta de la Junta Municipal AgrÃcola de denominar l'extensa propietat, on encara es conservava l'antiga fortificació, amb el topònim de Torreforta.
Adolfo Bertran no va parar fins que va aconseguir dos socis: José Pelegrà i Domingo Grisé, amb qui va compartir el seu projecte d'edificar habitatges socials a baix cost.
A finals de 1941, la finca era seva. Va fer córrer la idea de crear una barriada però ningú li feia cas. Va arribar a oferir, a un obrer portuari, Pablo Plana, regalar-li un terreny amb la condició de que la treballés; a canvi, no la podia vendre. La primera parcel·la, però, la va vendre per 600 ptes a Domingo Barberà Solá. Cinc anys després, els tres socis encara no havien aconseguit interessar les autoritats, ni cap entitat, ni les administracions, per recolzar el seu projecte de barri. La raó sempre era la mateixa: estava massa lluny del centre de Tarragona. Els tres quilòmetres que la separaven de la ciutat amb el Francolà pel mig semblaven un gran inconvenient.
Adolfo Bertran, per mirar de tirar endavant el seu projecte, va oferir 30.000 metres quadrats de terreny a l'Instituto Social de la Vivienda a canvi d'ajut, però no ho van acceptar. Quatre anys més tard, un vocal del Consell Sindical va fer la proposta a aquest organisme, que finalment va acceptar. Se li van cedir els 30.000 m2 a 10 cèntims el pam per construir-hi 75 cases en el que seria el nucli del barri actual.
El maig de 1950 es va constituir el Patronat del Cardenal Arce Ochotorena amb el governador civil de Tarragona, Francisco LabadÃe Otermin, com a president del patronat. Ell va ser el veritable impulsor de la construcció dels habitatges que es troben al centre del barri i que el travessen de banda a banda. L'actual carrer de Montblanc antigament portava el nom de carrer del Governador LabadÃe.
Les obres van anar a cà rrec de l'empresa constructora Successors d'Arturo Pedrines SA, que va portar a terme la construcció de 75 pisos de planta baixa, el grup d'habitatges AgustÃn Sandoval o, més popularment, les Cases Baixes, tal com se les coneix avui dia. Els pisos, de tan sols 50 m2, constaven, a més de menjador, cuina, safareig, lavabo i tres habitacions, d'un petit jardà a la part posterior. L'import era de 37.407 ptes, que s'havien de pagar durant els primers vint anys a raó de 75 ptes al mes, i la resta, en mensualitats de 102 ptes. Per motius econòmics, no es van poder acabar les obres. Faltava la xarxa de clavegueram i no se sabia quan arribarien els recursos econòmics que es necessitaven. Finalment els futurs propietaris, treballant els dies de festa i sota les ordres d'un encarregat de la mateixa empresa, van acabar les obres. Les primeres claus es van lliurar el 18 de juliol de 1953 de la mà del governador civil de Tarragona, AgustÃn Gonzalez Sama, amb la presència del cardenal BenjamÃn Arriba y Castro; el governador civil, Francisco LabardÃe Otermin; el president de la Diputació, Enrique Guash Giménez; l'alcalde de Tarragona, Enric Olivé MartÃnez; el delegat provincial dels sindicats, Francisco Aromi Torruellas; el cap de departament de l'habitatge, Solé i la viuda d’AgustÃn Sandoval, a més d'altres autoritats civils i militars. Els propietaris d'aquestes cases van ser els pioners del barri, juntament amb els habitants dels masos de conreu de la vora, els quals, des del primer moment, es van integrar en el nou barri.
Es tractava d'un barri amb moltes mancances i deficiències. Les principals eren la manca de clavegueres i l'escomesa d'aigua, que van ser solucionades per l'empenta dels mateixos veïns, que se'n van ocupar. Però n'hi havia moltes altres, com carrers sense asfaltar, sense enllumenat i un més que deficient servei d'autobús.
Adolfo Beltrán també va cedir els terrenys d'esports que actualment ocupa el Club Esportiu Cultural Torreforta i un solar per a l'església i el centre social. El mateix patronat que havia construït les Cases Baixes, promogut des de l'arquebisbat de Tarragona, es va fer cà rrec de l'edificació de l'església i de la casa rectoral, que va començar el gener de 1953. Per a la sala parroquial es van utilitzar travesses de fusta de les vies del tren i el treball desinteressat de molts voluntaris.
El 6 de gener de l'any 1954 es va dur a terme la primera cavalcada de reis al barri, organitzada per uns quants veïns amb la col·laboració de l'empresa CEPA (Compañia Española de Productos Aromáticos), que es va fer cà rrec del vestuari i de les carrosses. Uns dos-cents nens van presenciar el passeig que els Reis van fer a cavall pel barri i tots els veïns van col·laborar econòmicament per fer-la més lluïda. La col·lecta va ser de 2.400 ptes, que van servir per comprar material pirotècnic.
El primer bateig va ser el de Manuel Caire Quintilius, celebrat el 7 de febrer de 1954 a la sala parroquial. El novembre d'aquell any, mossèn Pau Cañelles s'encarregà de la nova parròquia de Torreforta. El 14 de novembre, d'aquell mateix any es casaven, també a la sala parroquial habilitada com a església, Antoni Gúillén Gil i Isabel Godall Solé, en una cerimònia oficiada per mossèn Cañelles. El casament va ser registrat a la parròquia de Sant Joan de Tarragona.
El 24 de desembre es va celebrar la primera Missa del Gall oficiada per mossèn Cañelles.
L'arribada de mossèn Cañelles va marcar una bona època pel barri. Quan hi va arribar, amb 27 anys i la seva Lambretta negra, es va trobar amb una població que semblava deixada de la mà de l'Administració, però amb moltes ganes de tirar endavant. Va decidir quedar-s'hi i treballar braç a braç amb la gent. Al cap de pocs dies va celebrar la primera missa a la sala parroquial i, com que no hi havia res, la gent es va portar les cadires de casa seva. En el seu afany de treballar per al barri, va aglutinar tots els veïns, sense distinció de creences ni ideologies. Calia treballar plegats. Des del primer moment es va fer responsable de transmetre les queixes i els suggeriments de la gent a l'Administració local. Però també era ell qui, amb la seva moto, anava a Tarragona a comprar medicaments, repartia els ajuts americans entre la gent que més ho necessitava i anava a buscar el metge en els casos més urgents. El mossèn va esdevenir el veÃ, l'amic, el confident per a tots. Va deixar el barri el gener de 1960 per anar-se'n com missioner al Brasil.
Torreforta havia començat a canviar i a créixer: desapareixien els camps de garroferes i es construïen cada cop més habitatges. Aquell any 1954 l'empresa Gasol va obtenir la concessió de la lÃnea d'autobusos Tarragona-Torreforta i es va fer un nou pas en la construcció del barri. El mes d’octubre, l'Obra Sindical del Hogar va iniciar, seguint el projecte pertanyent al primer pla sindical, l'edificació de quatre blocs de quatre plantes cadascun, amb 58 pisos i 232 habitatges en total, conegut al barri com el Bloc Gran. Els quatre blocs, d'uns dotze metres d'alçada, senzills, pintats de color clar, es troben als carrers de Falset,de l'Ebre, de la Segarra i de Tortosa, i conformen una plaça interior que es va dir Plaça de la Sindical i més tard Plaça Primer de Maig. Els pisos, amb una superfÃcie d'entre 39 i 46 m2, tenen tres o quatre habitacions, menjador i lavabo, i costaven 67.000 ptes, amb una amortització a 40 anys. Els quatre blocs es van acabar el setembre del 1955 i la inauguració va estar presidida pel governador civil González Sama. Amb la nova edificació, els 400 veïns i escaig es van triplicar per la forta immigració que hi va arribar. Però seguien sense tenir infraestructures i les deficiències urbanÃstiques es van agreujar encara més. Als carrers encara sense asfaltar, i a la manca de clavegueram, d'escomesa d'aigua i d'enllumenat públic, s'hi havia d'afegir un servei d'autobusos deficient, i l'absència de xarxa telefònica. Aviat, però, s'iniciaren les obres per a dotar el barri de xarxa de clavegueram, aigua i enllumenat públic. Torreforta creixia i naixien carrers nous que havien d'anomenar-se d'alguna manera. A algú des del Consistori se li va acudir la idea de posar-se en contacte amb Consistoris diversos pobles de Catalunya, en especial de les comarques tarragonines, i proposar-los que a canvi de donar el nom de la seva localitat al carrer del barri, ells els regalessin la placa. El barri es va omplir llavors de rajoles acolorides amb els elements paisatgÃstics propis de la població de la qual rebien el nom i a cada inauguració de cada carrer hi assistia el seu alcalde i se l'invitava a fer un petit discurs, tradició que s'ha mantingut. Poc a poc el barri intentava assolir una identitat pròpia, encara que s'integrava amb entusiasme a les manifestacions.
L'any 1956, el cardenal Arriba y Castro, a més d'inaugurar oficialment els pisos del Bloc Gran, va beneir, l'11 de març, la recentment construïda església parroquial, que va quedar sota l'advocació de Sant Josep, el qual seria, a partir d'aleshores, el patró del barri. El 27 de març s'hi van dur a terme el funeral d'Antonio Vizcarrués Sugrañes, el primer que se celebrava en aquella església. També al mes de març es va crear el Patronato Escolar San Pablo, orientat a pal·liar el nou dèficit que el desenvolupament del barri havia generat: la manca d'escoles. Les classes van començar el gener de 1957. Es tractava de dues aules per a nens, amb 62 alumnes, i dues més per a nenes, amb 65, instal·lades en dos pisos, un al número 15 del carrer de l'Ebre i l'altre al 18 del carrer de Tortosa. Però aviat van quedar petits i van haver d'habilitar el vestuari del camp de futbol. Aquests van ser els inicis del col·legi públic Gual VillalbÃ.
Aquell mateix any, un grup de monges vedrunes del Sagrat Cor van posar en marxa, en una sala annexa a la sala parroquial, una guarderia per recollir tota la canalla petita que estava al carrer. El centre es va anomenar Nuestra Señora de la Paz. La directora del centre era la germana Carmen GarcÃa, ajudada per la germana Aurora Roscapana, que va viure 27 anys al barri i va ser molt coneguda i apreciada. Les instal·lacions definitives de la guarderia no arribarien fins a 1965.
Però aquell any encara hi hauria més novetats. Es van inaugurar les instal·lacions del Club Esportiu Cultural de Torreforta, impulsades pel patronat Fray José Manuel de Aguilar. El patronat, per iniciativa del cardenal Arriba y Castro, havia estat constituït el desembre de l'any 1955 per a promoure l'ajuda social al barri.
El nouvinguts, la majoria procedents de les provÃncies interiors d'Andalusia, s'adaptaven fà cilment a la nova vida intentant conservar alguns dels seus costums per no perdre la identitat, i ho feien a la seva manera, com va ser el cas d'un grup d'immigrants andalusos originaris de Còrdova que va crear, al barri, la confraria de Nuestra Señora de Araceli. El dia 3 de maig, el vicari general, el Dr. Vives, va beneir la imatge que va sortir en processó, a l'estil andalús, pels carrers de Torreforta. La devoció a aquesta imatge es va difondre rà pidament pel barri i per Tarragona. En els anys seixanta l'entitat tenia més de 80 confrares.
Antonio Cardona Montero va obrir un consultori de practicant al carrer Gaià i un any després obria portes la primera farmà cia del barri, propietat de la llicenciada Inés Aldesoro. Torreforta es feia gran i la manca d'habitatges era cada cop més evident. Això va fer que en 1958 es posés en marxa el tercer Pla Sindical i es comencés la construcció de set blocs amb 112 pisos al carrer Tortosa, 48 vivendes i setze locals al carrer Gaià . L'Ajuntament de Tarragona va vendre terrenys a la immobilià ria Sevil SA per l'edificació de 348 habitatges més. L'agost de 1959 es va fer el lliurament dels pisos. L'arribada de nous veïns feia créixer els problemes existents, especialment el subministrament d'aigua i de llum i la recollida de brossa, i calia fer-hi alguna cosa. Per això, al setembre es creà una comissió per tractar-los amb l'Administració. A aquesta tasca se'ls va unir el nou mossèn de la parròquia, Joan Tomà s, que s'havia integrat rà pidament al barri, on ja el tractaven com un veà més. Junts es van aconseguir moltes coses per millorar la vida al barri, algunes d'amagat, donada la poca atenció de les autoritats locals, que quasi mai hi anaven.
El barri va continuar en expansió i va sorgir un incipient barraquisme que, afegit a la prà ctica de l'autoconstrucció d'habitatges unifamiliars, van contribuir a crear una imatge anà rquica del barri, que la premsa de l'època va qualificar com a "Torreforta, la ciutat sense llei". I és que a Torreforta existia, més que en d'altres punts de la comarca, un important encreuament de gent, orÃgens, professions i cultures. Però a la ciutat sense llei se seguia treballant de valent, braç a braç, en un ambient de gran solidaritat. Molts dels veïns de Torreforta treballaven a Tarragona, a la Tabacalera, en la construcció de la Universitat Laboral o al PolÃgon Industrial d'Entrevies i aquest fet va contribuir a establir relacions entre els dos nuclis. Però allà calia un lloc on dirigir les queixes o planificar accions per resoldre els problemes del barri. El paper de l'Església va ser, un cop més, molt important. L'any 1959, en un recinte contigu a la Sala Parroquial, naixia el Centre Social. Mossèn Pau Cañelles va ser-ne el promotor i es va encarregar de fer els trà mits legals i presidir les reunions per a dissenyar els estatuts de la futura entitat. El 27 de febrer es va constituir oficialment el Centre Social i se'n va aprovar el reglament el març de 1961. Josep Roqué, forner del barri, es va convertir en el primer president de la Junta. El Centre, des del començament, va diversificar les seves funcions (algun cop de manera improvisada), i aviat es va convertir en una entitat amb prou carisma i força per estructurar, regular i integrar la vida del barri, en constant expansió. Des del Centre es van organitzar les festes majors del barri, es va crear l'equip de futbol Cultural de Torreforta i també es van buscar fons per instal·lar-hi una biblioteca, entre d'altres iniciatives. El seu camà no havia fet més que començar. El barri creixia. Entre 1960 i 1965 es va duplicar la població i es van aconseguir algunes millores, com la pavimentació de la plaça de l'Església, la inauguració del Clà ssic Cinema o la concessió, l'any 1960, d'un metge de la Seguretat Social amb residència en el barri i la instal·lació d'una sucursal de la Caixa d'Estalvis. El maig s'acabaren les obres del col·legi públic Gual Villabà amb la dotació de set aules escolars. Malgrat tot, calia millorar moltes coses com el transport, insuficient i en molts casos irregular entre Torreforta i Tarragona, la instal·lació de bústies de correus i de cabines de telèfon...
En aquell moment, en què la vida associativa del barri era forta i la participació ciutadana elevada, calia promoure i cercar iniciatives per a la dignificació del barri. Aquest afany col·lectiu va tenir un fort ressò i va fer que les relacions entre la comunitat de Torreforta i les autoritats locals de l'època, amb l'alcalde AgustÃn Martà Plà al davant, es consolidessin i donessin lloc a la designació, per primera vegada, d'un alcalde del barri que serviria d'interlocutor entre el barri i l'Administració. El més de gener s'anomenava, com a alcalde, Martà Fortuny, una persona molt coneguda al barri.
El dia 2 de juny de 1961 l'Ajuntament de Tarragona va acordar, amb els germans de la doctrina cristiana La Salle i l'associació d'antics alumnes, la construcció i manteniment d'una escola de formació professional. La primera comunitat de germans es va constituir el dia 5 d'octubre de 1961 i estava formada pels germans AgustÃn, Jaime i JoaquÃn Donato, com director. El dia 9 d'octubre van començar les classes de l'Escola de Formació Professional La Salle, amb 80 alumnes, nombre que es va incrementar notablement fins al punt que quatre anys després funcionaven quatre classes amb tallers de mecà nica.
Malgrat, tot les infraestructures i els serveis no acabaven d'arribar i el descontentament era cada cop més palès. Per Sant Joan, un grup de capdavanters del barri, quasi tots propietaris de les Cases Baixes, van confeccionar una falla que simbolitzava les tres grans reivindicacions del barri: l'aigua, l'enllumenat i el transport. Enmig de tot això, la Torre Forta, on els més joves es refugiaven en les hores d'esbarjo o quan feien campana a l'escola, contemplava els canvis que es produïen al seu voltant. Aquelles terres, que pocs anys abans havien estat terres de pas, ara eren el lloc preferit per a jugar de la canalla. Però aquell enorme casalot abandonat cada cop estava més deteriorat. Un dia va caure el petit campanar de cadireta de la capella i va despertar els sentiments d'aquells per a qui la torre eren més que quatre pedres carregades de història. Per a molts havia esdevingut el sÃmbol del barri.
Referències i fonts
- Arxiu parroquial de la Parròquia de Torreforta
Enllaços externs
Vegeu També
Autors i contribuents - Fbm (Expert), La Salle Torreforta (Usuari), Splat (Expert), Telecentres (Expert)
