Monument als Herois de 1811
De TarracoWiki
Aquest grup escultòric, que es troba a la Rambla Nova, està dedicat als tarragonins que s'enfrontaren a l'exèrcit napoleònic el 1811 i que, desprès d'un duríssim setge, patiren tots els horrors de la repressió. És l'escultura pública més important de la ciutat i, alhora, un dels seus monuments més emblemàtics. És l'obra a la qual Julio Antonio, el seu autor, dedicà més anys i més esforços.
Contingut |
Context històric
El setge de 1811 és un dels episodis més drámatics de la història de Tarragona. Tot el poble col·laborà a la defensa, àdhuc les dones, i quan el 28 de juny es va produir l'assalt definitiu, la presa tingué un caire terrorífic:: <<exacerbats els ànims de la trompa napoleónica per una resistència tan obstinada, els homes de Suchet es lliuraren a una brutal matança [...]. Més de cinc mil assessinats, la major part degollats, seria el resum d'una follia de sang sense precedents a Catalunya>>. A partir d'aleshores, van venir més de dos anys d'ocupació francesa que deixaren la ciutat en una situació de misèria i fam. El desastre fou tan gran, que fins el 1840 Tarragona no aconseguí d'arribar a 10.000 habitants, xifra que tenia el 1808.
Història del monument
L'any 1889 es feu una recaptació per tal d'oferir un àlbum al comte de Rius, com a testimoni de l'afecte de la ciutat però aquest declinà l'oferiment i manifestà el desig de que els diners es destinessin a commemorar l'heroisme dels tarragonins durant la Guerra del Francès. El 1909, quinze anys després de la seva mort, Joan Ramonacho i Ferran Vendrell, dipositaris de les 11.000 ptes. de la donació, van proposar la creació d'un monument als Herois i sol·licitaren a l'Ajuntament que hi contribuís amb un total de 25.000 ptes.
El 24 de desembre el consistori va acordar erigir el monument i, tres mesos desprès, sol·licità al Govern la cessió del bronze i una subvenció de 25.000ptes., ja que la quantitat inicialment pressupostada es considerava insuficient. El 13 de setembre de 1910, la Comissió d' Eixampla va decidir aixecar-lo a la Rambla de Sant Joan (actualment Rambla Nova, a la cruïlla amb els carrers lxart i Cañellas, i el dia 23, festa de Santa Tecla, es col·locà la primera pedra del pedestal.
El temps va anar passant, i els bocals de Comissió de Monument es queixaren a Julio Antonio que el seu treball estava molt enderrerit. L'escultor argumentava que l'havia aturat, ja que al no rebre diners, no podia continuar pagant les despesses del seu taller a Madrid, ni les de la seva pròpia manutenció.
Malgrat tot, el maig de 1911 es treballava en el pedestal, sota les ordres de l'arquitecte municipal Josep M. Pujol, i els primers dies de juny arribà a Tarragona Julio Antonio, per dirigir les obres i fer-hi reformes. El dia 28, en complir-se el centenari de l'assalt de les tropes franceses, es realitzaren diversos i solemnes actes commemoratius. Un dels més destacats fou la inauguració del pedestal, on s'hi havia col·locat, en lletres daurades, aquesta dedicatòria: "Tarragona a sus heroicos defensores en el sitio y sangriento asalto del XXVIII de junio de MDCCCXI".
Com que l'acabament de l'obra es veia llunyana i s'havia iniciat una polèmica sobre la seva ubicació, l'abril de 1914 es prengué la cort de desmuntar els carreus del pedestal i esperar tornar a reconstruir-lo quan les figures estiguessin acabades.
Malgrat totes les dificultats, a l'inici de l'any 1917 es fongué en bronze l'esbós definitiu. Segons aquest, sobre el bloc quadrangular de pedra s'alçaran tres sòbries figures representant Tarragona i els fills que ofrenaren la vida en la seva defensa. La figura que simbolitza la ciutat sosté el fill mort i recorda la tradicional iconografia cristiana dels davallaments i les pietats. En aquells anys, el més usual era fer un monument d'aparatoses al·legories, però l'escultor va triar un model més classicista, al que incorporà la idea del dolor i del sacrifici.
En començar l'any 1922 l'obra, coneguda com "els despullats", ja estaba acabada i Enrique Lorenzo la va exposar al Museu d'Art moder de Madrid. Aleshores desde els sectors més reaccionaris de Tarragona s'organitzà una campanya difamatòria contra el monument i els seus promotors la qual cosa feu retardar la instal·lació del monument.
L'any 1923 el cardenal Vidal i Barraquer va nomenar una comissió de teòlegs i moralistes, perquè dictaminessin sobre l'aspecte moral de l'escultura, i el resultat fou que no s'ajustava a les normes de moralitat pública. El dia 25 d'abril el monument va arribar a Tarragona i s'instal·là provisionalment al vestíbul de les Cases Consistorials. Els que es creien "guardians de la moral" seguiren amb la seva campanya contra la que despectivament qualificaven com una "estatua de bronce sin valor artístico", i també trobaren malament que romangués allí, ja que pensaven que el vestíbul era un "lugar que puede considerarse como una continuación de la plaza pública, y, por consiguiente, de fácil acceso a los menores de edad [...].La influència que tenien era tan gran que, tot i que molta gent havia defensat l'obra, l'escultura passà vuit anys al vestíbul de l'Ajuntament.
La proclamació de la Segona República portà un seguit de mesures aperturistes en tots els sentits. El 28 de maig de 1931, el nou consistori tarragoní decidí instal·lar el monument a la Rambla, al mateix lloc on s'havia col·locat vint anys abans el primer pedestal, i el 24 de setembre es va fer la inauguració, entre mig de discursos de vibrant ardor republicà. L'escultura quedà col·locada en un pedestal més petit i auster que el del 1911, i la dedicatòria fou també més breu que la primera: "Tarragona / als Herois / de 1811".
Malgrat la forta oposició al monument per part dels sectors més conservadors de la ciutat, el 1939 les autoritats franquistes el varen deixar al seu lloc i es limitaren a "espanyolitzar" la dedicatòria (...a los Héroes...). En realitat, la que a Catalunya rebé el nom de "Guerra del Francès", als textos oficials de la història d'Espanya, s'anomenà "Guerra de la Independència", i representava, per tant, un dels signes d'identitat de l'Estat unitari.
L'any 1979, amb el retorn de la democràcia a l'Ajuntament, es retornà també al text original en català.
L'escultura
L'heroi mort s'inspira en un dels esclaus que Miquel Àngel esculpí per al mausoleu del Papa Juli II, mentre que la figura femenina guarda relació amb la Venus Mediterrània de Julio Antonio. L'al·legoria de la ciutat manté, malgrat el dramatisme de la situació, una postura vertical, serena i altívola, i vol transmetre, més enllà d'aquell moment d'intens dolor, una actitud de seguretat i de permanença. L'obra té una gran càrrega espiritual i presenta un concepte de l'heroisme profundament humà, que trenca amb les habituals representacions del tema. Per això els seus detractors també trobaven l'escultura poc identificativa de la gesta, ja que li mancaven elements de significació bèl·lica. El temps però, ha donat la raó a l'escultor, i la gran harmonia de les formes i la greu emoció de serenitat dins la tragèdia, ens ha permès conservar, al llarg dels anys, la modernitat d'un monument impregnat de mediterranisme.
L'Autor
| Antonio Rodríguez Hernández | ||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||||||
Julio Antonio Rodriguez Hernández, conegut per Julio Antonio, feu l'aprentatge artísic a l'Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera, on tingué com a professors a María Pedrol i Bernat Verderol.
Més tard, estudià a Barcelona amb Fèlix Ferrer i el 1905 realitzà a Múrcia el seu primer grup escultòtic. Dos anys desprès va obtenir una beca de la Diputació de Tarragona per seguir estudis a Madrid on va comencar a treballar.
De tornada, comencà a Almadén la famosa serie Los Bustos de la Raza, on realitzà la plasmació d'homes i dones anònims representants dels pobres de Castella. El 1911 obtingué el primer premi al concurs pel monument als Herois de 1811.
La seva producció artística fou molt àmplia, i a les obres ja esmentades cal afegir, el monument a Saavedra i l'estatua de Wagner. També cal esmentar alguns projectes fantasiosos, no realitzats, com l'anomenat Faro Espiritual, una construcció piramidal de més de 60 metres d'alçaria que s'havia d'erigir al Cerro de los Ángeles.
L'escultor va morir el 15 de febrer de 1919 sense veure completada la seva obra.
Referències i fonts
- Tarragona: escultures, làpides i fonts : Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat / Gisbert Canes, Joan; Virgili Bertran, M. Elena; Vilà Mayo, Octavi; Ferré Gras, Montserrat . -- Tarragona : Arola Editors , 2002 . -- 201 p. : il. ; 21 cm.
Enllaços externs
Autors i contribuents - Andorra8c (Usuari), Bhmt (Usuari), Rvm (Expert), Telecentres (Expert), Telecentres2 (Usuari)
