Manuel de Montoliu i Togores

De TarracoWiki

Manuel de Montoliu i Togores (Barcelona, 1877 — Barcelona, 1961) va ser catedràtic, crític, historiador de la literatura, filòsof i escriptor.

Contingut 1 Família influent a Tarragona 2 Infància traumàtica 3 Alemanya i Argentina 4 Exili a França i clausura a convent 5 Breu anàlisi de la seva obra 6 Obra literària 7 Enllaços externs

Família influent a Tarragona

Quart fill de Plàcid de Montoliu i de Sarriera. Germà de Francesc de Montoliu (director de l'Escola d'Enginyers Agrònoms de Madrid) i de Cebrià de Montoliu (gran jurisconsult i traductor), entre els més coneguts. D'ascendència tarragonina, el seu pare compta amb l'honor de tenir una avinguda amb el seu nom Avinguda del Marquès de Montoliu, estudià el batxillerat als jesuïtes de Manresa i es doctorà en Filosofia i Lletres a Madrid el 1903, després de cursar la carrera a Barcelona.

Infància traumàtica

La seva escolarització al col·legi de Sant Ignasi de Manresa amb una educació fortament espartana va ajudar-lo a superar les conseqüències de d'un accident domèstic quan només tenia 13 anys en el qual la seva mà dreta va quedar greument mutilada.

Alemanya i Argentina

El 1908, juntament amb Antoni Griera i Pere Barnils, obtingué una borsa de la diputació provincial de Barcelona per anar a estudiar filologia romànica a Halle (Alemanya), amb els professors Schädel i Suchier. Havent retornat a Barcelona al cap de tres anys, treballà en les Oficines Lexicogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·laborà en el Butlletí de Dialectologia Catalana i edità, amb Pompeu Fabra, el Diccionari Aguiló. El 1920 fou lector de castellà i català a Hamburg, i el 1925 dirigí l'Instituto de Filología de la Universitat de Buenos Aires.

Exili a França i clausura a convent

El 1936 fugí a França, i a partir del 1937 treballà en l'oficina de premsa italiana, òrgan de propaganda feixista durant la guerra civil de 1936-39. El 1943, després de la mort de la seva muller, la violinista Júlia Vidal, ingressà primerament a Montserrat i després a Poblet, però no hi perseverà, i el 1945 fou elegit assessor de cultura de la diputació de Tarragona; fou també vicepresident del Patronat de Poblet i vicepresident director de l'Instituto de Estudios Tarraconenses Ramón Berenguer IV.

Breu anàlisi de la seva obra

Tot i escriure un bon nombre de pròlegs i fer traduccions de l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià i el llatí, la seva bibliografia és molt abundosa, bé que de valor enormement desigual. Després d'una primera etapa modernista, en la qual publicà poemes i drames (1901-07), es dedicà a la crítica literària de signe idealista —inspirada en Karl Vossler— i a l'erudició, més a base d'intuïció que no de rigor, alternada amb treballs divulgatius.

Obra literària

Autor de nombrosos articles i assajos monogràfics centrats en la literatura espanyola i catalana, la seva bibliografia és molt abundosa, bé que de valor enormement desigual.

Després d'una primera etapa modernista, en la qual publicà poemes i drames (1901-07), es dedicà a la crítica literària de signe idealista —inspirada en Karl Vossler— i a l'erudició, més a base d'intuïció que no de rigor, alternada amb treballs divulgatius.

Les seves obres més importants són:

   * Estudis de Literatura catalana (1912)
   * Manual d'història crítica de la literatura catalana. Edat Moderna (1823-1900) (1922)
   * La cançó popular (1926)
   * Manual de literatura castellana (1929)
   * Goethe en la literatura catalana (1935)
   * Breviari crític (1926-1933), compost per una selecció dels seus treballs de crítica periodística
   * Aribau i la Catalunya del seu temps (1936)
   * L'ànima d'Espanya i els seus reflexos en la literatura del Segle d'Or (1942)
   * Elucidari crític (1947)

Altres obres menors foren:

   * La sèrie Les grans personalitats de la literatura catalana (1957-62), fruit d'un encàrrec de Francesc Cambó.
   * Des del 1898 col·laborà en revistes i des del 1904 en diaris, especialment catalans. Una part dels seus nombrosos articles, foren recollits en els Estudis de Literatura catalana, que foren publicats l'any 1912, i en els quatre volums del Breviari crític (1926-33).
   * Escrigué encara un bon nombre de pròlegs i féu traduccions de l'alemany, el francès, l'anglès, l'italià i el llatí.
   * Va publicar a més i en diversos toms, Els grans personatges de la literatura catalana.
   * Se li deuen també el Llibre de Tarragona (1953), el Llibre de Poblet (1955) i una biografia sobre Pizarro (1958).

Enllaços externs

Article a Enciclopèdia.cat [[1]]

Article a la Viquièdia [[2]]

Article de Dídac Beltrán al Diari de Tarragona núm. 172 al 1989.