Font del Centenari

De TarracoWiki

És la font més coneguda de Tarragona per excel·lència. Aquesta font ornamental, que actualment ocupa el centre de la gran cruïlla formada per la Rambla Nova, l'avinguda Pau Casals, carrer Rovira i Virgili, carrer Ramón y Cajal, i carrer Cristòfol Colom, es va construïr l'any 1954, en record del gran procés urbanitzador que es va iniciar amb l'obertura de la Rambla, i com un homenatge al seus creadors.

Contingut 1 Composició de la Font 2 Història de la Font 3 Curiositats 4 Referències i fonts

Composició de la Font

Els grups escultòrics que la decoren representen ètnies dels quatre punts cardinals i cadascun està compost per una figura masculina, un animal (desproporcionat respecte de l’home) i uns elements vegetals. L’ós i el seu acompanyant de trets europeus al·ludeixen al nord; l’hipopòtam i el jove subsaharià, al sud; l’elefant i l’home del turbant volen representar l’orient, i, finalment, el cocodril i el seu acompanyant simbolitzarien les occidentals terres americanes. L'elaboració de les figures va ser també un motiu de crítica a causa de la seva senzillesa. Es va utilitzar pedra d'Hontoria (Burgos) perquè era tova i molt fàcil de treballar, però el problema és que, amb el pas del temps, s'hi va fer una crosta dura de superfície que, a prop de llocs humits com la font, es deteriora amb facilitat. Cap al final de la dècada dels seixanta, a l'aigua que sorgia de les respectives boques dels animals s'hi va afegir un altre brollador central, però, pocs anys després, la font va patir un lent procés d'abandonament, que es va agreujar en convertir en aparcament de vehicles la darrera "coca" de la Rambla. Als anys noranta, durant la construcció del pàrquing subterrani, es va traslladar la font a l'actual ubicació de la cruïlla amb Ramón y Cajal. Els germans Vallès van restaurar les escultures, molt deteriorades per l'erosió de la pedra, per la contaminació i pels excrements de colom, i s'hi van afegir vuit brolladors d'aigua orientables i quatre pinyes al centre de l'estany. Això ha donat una gran vitalitat a la font, convertida ara en el centre d'una de les rotondes tarragonines més destacades.

Història de la Font

Els fets que conmemora la Font del Centenari de la Rambla Nova comencen el 1854. Aquell any, amb l'arribada al poder dels progressistes, es va aconseguir l'autorització per enderrocar la muralla de Sant Joan, que separava els dos nuclis de població de Tarragona: la part alta i la zona de la Marina. Poc després es va convocar un concurs per preparar un pla d'eixample, i el va guanyar l'enginyer Josep Criviller. La seva mort prematura, però, va deixar el projecte sense acabar i el 1865 l'Ajuntament de Tarragona va acceptar el que presentava el comandant d'enginyers Àngel del Romero. De totes aquelles propostes va sortir la idea de fer un passeig a la zona, que en desaparèixer la muralla s'anomenava l'Esplanada. L'anivellament del terreny va començar el 1865 i l'empenta definitiva va arribar tres anys més tard, quan Tarragona va deixar de ser considerada "plaça forta" i es van poder acabar d'enderrocar els baluards i trossos de muralla que encara restaven a la Rambla.

Un segle més tard, es van proposar celebrar aquells esdeveniments urbanístics amb diversos actes festius i construir una font monumental commemorativa al final del quart tram de la Rambla. El 16 d'octubre de 1953, l'Ajuntament va nomenar una comissió organitzadora dels actes que estaria presidida per l'alcalde i on hi haurien representacions de la diputació comercial, les Cambres de Comerç, Indústria i Navegació, la Cambra de la Propietat Urbana, les delegacions locals de l'aparell polític i social de règim (Sindicatos, Sección Femenina, Frente de Juventudes, Educación y Descanso) i fins a 23 entitats i organismes que comprenien des de la Societat Arqueològica fins al Regiment Ebre 56.

Quan es va conèixer el projecte de construir la font, van començar a sorgir veus contràries a la ubicació, que argumentaven que trencaria la unitat de la Rambla, destorbaria el pas dels vianants i, a més a més, suposaria haver d'arrencar d’arbres. L’opinió pública es decantava per desplaçar-la fins a l’encreuament amb Ramón y Cajal i enllaçar amb la nova avinguda que s’urbanitzava, del Comte de Vallellano; això ajudaria a orientar la circulació de la carretera Barcelona-València que passava per l’indret, i serviria de "refugi" als vianants que creuaven aquella àmplia esplanada, encara sense edificar. Altres opinions es decantaven pel gran espai lliure de la plaça Imperial Tàrraco i, fins i tot, hi havia qui proposava que el millor lloc era la cruïlla amb el Carrer Ixart i Carrer Cañellas, desplaçant el Monument als Herois de 1811, cosa que denotava que encara resultava molesta a un cert sector de la població. També es va presentar la proposta d'aixecar un obelisc -dins la més pura estètica franquista- en lloc de la font, o posar-hi tan sols una làpida que recordés els enginyers que van projectar la Rambla.

El cap d'Obres Públiques pensava que col·locar-la a la cruïlla amb Ramón y Cajal faria entorpir la circulació: "Me veo los grandes camiones sumergidos en la fuente, cualquier día". Mig segle després del seu raonament, les rotondes s'utilitzen habitualment com a sistema d'ordenació del trànsit, i la mateixa font del Centenari ha esdevingut el centre d'una gran rotonda, justament al mateix lloc que ell havia rebutjat.

Després d'una llarga polèmica es va decidir posar la font al final del quart tram de la Rambla, i es va aprovar un projecte de Josep Viladomat que havia quedat finalista en un concurs convocat per l'Ajuntament de Barcelona. El fet que s'aprofités el projecte per a Tarragona també va molestar alguns ciutadans, que el consideraven "de segona mà" i opinaven que aquí hi havia escultors prou bons com per no haver-ho d'encarregar a un escultor "de fora". L'alcalde, Enric Olivé, va defensar la font per raons estètiques, i com una ofrena a la ciutat i un homenatge als qui van projectar el primer eixample tarragoní. Finalment, es va inaugurar el 15 d'agost de 1954, enmig d'uns grans actes festius que celebraven el centenari del despertar urbanístic de la ciutat. Una setmana més tard, amb l'obertura de l'avinguda de Vallellano (ara també Rambla Nova), Tarragona començà la seva definitiva expansió cap a ponent. L'arquitecte i urbanista Josep M. Monravà i el decorador Enric Baixeras van participar en la instal·lació de la font, un dels símbols ciutadans més destacats en la grisa Tarragona dels anys cinquanta.

La remodelació final de la Font del Centenari es va celebrar el 4 de febrer de 1995, amb una festa en què la font va quedar envoltada de deu mil cubs de cartró amb motius commemoratius. Després, el públic assistent va anar retirant-los, i van deixar a la vista, inaugurada, la font restaurada amb els nous brolladors. S'hi va col·locar, a més, una làpida en record d'Enric Olivé Martínez, l’alcalde que la va fer construir, i de Joan Miquel Nadal i Malé, impulsor de la restauració.

Curiositats

• La Font del Centenari s'ha convertit en un dels llocs favorits dels tarragonins quan es tracta de celebrar esdeveniments esportius com poden ser les victòries futbolístiques.
• Antigament en les festes de Santa Tecla la gent acabava ficant-s'hi a dins per remullar-se en finalitzar les festes.

Referències i fonts

• GISBERT CANES, Joan; FERRÉ GRAS, Montserrat; VILÀ MAYO, Ocavi; VIRGILI BERTRAN, M. Elena (2002). Tarragona: escultures, làpides i fonts. Monuments i elements decoratius als carrers de la ciutat Tarragona  : Arola Editors , (201 p.; il·l.; 21 cm).