Tweet

Josep Icart

Josep Icart
Lloc naixement	Tarragona
Data naixement	1928
Lloc defunció	Tarragona
Data defunció	1985
Nacionalitat	Espanyola
Conegut per	Pintor
Formació	Artista
Moviment	Figuratiu, Abstracció
Web oficial	Josep Icart

De TarracoWiki

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Contingut

1 L'artista
2 Icart: compromés amb la natura
3 L'obra
4 Referències i fonts

L'artista

Josep Icart s’instrueix, seguint una primerenca vocació artística, a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. El 1943 obté una beca de la mateixa Diputació.

El 1956 guanya la medalla de Bronze de pintura Nacional i el 1959 obté el premi de la XII Exposición de Arte de San Sebastian - Donostia - País Basc, data en què passa la frontera del figuratiu a l’abstracció. Viatja a la recerca d’experiències pictòriques a París. Al 1969, a Roma, pateix un infart que marcarà definitivament la seva trajectòria.

El 1971 començà a treballar com a professor de Tècniques Pictòriques a l’Escola Taller d’Art de la Diputació de Tarragona. Va compartir experiències i amistat amb Lindin, Saumells, Carreté, Martí Royo, Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, etc. El 1974 obté la medalla Tapiró.

Captivat pel paisatge mediterrani i particularment per la comarca del Priorat, la seva especial orografia l’inspira en la seva constant i apassionada recerca. Realitza exposicions arreu de tot Catalunya i de l’Estat Espanyol i treballa amb un marxant nord-americà.

Icart: compromés amb la natura

D’una manera subliminal, la pintura de Josep Icart traspua una profunda càrrega ideològica i un compromís amb la defensa de l’entorn i la natura. Formalment també expressa de paraula la seva admiració, gairebé mística, per les forces tel·lúriques que venera, respecta i admira. Però és a través de la llum i del color quan estableix un compromís amb la natura amenaçada per l’acció de l’home.

Per entendre això hem de partir de l’època fosca, quan ja no és un pintor de cavallet a l’exterior i esdevé, un pintor d’estudi angoixat per la malaltia i l’efímer gest de la vida. És un temps en que frueix vivint, observant, trepitjant, escoltant i respirant el paisatge. Estimant-lo amb passió, captant l’ànima viva de la Terra. Per això surt als camps ocres, camina per les verdoses muntanyes, passeja vora el mar pregon i s’omple els pulmons d’oxigen transparent. Més que observar, sent. D’aquesta manera, manté un diàleg secret amb la natura que més tard reproduirà amb els seus pinzells.

Icart trepitja els camps de Castella, pesca a la costa de la seva Mediterrània natal, a Tarragona; cerca fòssils, recull bolets dels boscos de Prades, herbes de les muntanyes del Priorat, còdols dels rierols del Montsant. Ensuma l’aire de la pluja i la terra mullada, llegeix els núvols del cel rogenc, cerca l’aigua endevinant el curs soterrat dels rius, interpreta els vents i el cant dels ocells. Josep Icart s’aferra a la vida, la vida és el paisatge i el paisatge ho és tot. El seu ecologisme i el seu discurs són purament artístics perquè la única arma que sap emprar son els pinzells.

Però el seu compromís ecològic té una doble vessant: d’una banda, la recerca pictòrica en una lluita contra rellotge (coneix la gravetat de la seva afecció cardiaca) i de l’altra el paral·lelisme que estableix entre el seu cor amenaçat per la malaltia i el nostre planeta amenaçat per la contaminació. L’època fosca és plena de pessimisme, desprès del primer infart sofert a Roma, el paisatge es converteix en una abstracció que ens evoca formes orgàniques tan de les interioritats de les vísceres humanes, com de les interioritats cavernoses de la Terra. Aquests paral·lelismes Cos / Món, Malaltia / Contaminació es mantindrà en l’època cromàtica quan esclataran els colors vius en un constant treball de recerca pictòrica que el farà créixer i ser reconegut. Ara ja no pinta l’interior orgànic sinó que, en l’abstracció, s’allunya del cos propi i pinta horitzons o sobrevola bellíssims paisatges on s’hi endevina una espiritualitat manifesta.

Paradoxalment en la darrera època, el color esdevé més dolç en benefici d’una llum cada vegada més clara, psíquica i incorpòria. És com un preludi de comiat abans de la mort, la ubicació del paisatge en l’ànima.