Festival de Dixieland de Tarragona

De TarracoWiki

El Festival de Dixieland de Tarragona va néixer el 1994 a Tarragona, una ciutat on, des de la restauració dels ajuntaments democràtics, el jazz s'havia recuperat com a gènere estable dins de les diferents programacions culturals de l'any. Com que altres poblacions catalanes i també de la resta de l'Estat ja comptaven amb festivals de jazz entesos en un sentit genèric, l'Ajuntament de Tarragona va optar per l'especialització en la vessant dixieland, és a dir, el punt de partida del jazz, el jazz més tradicional. Això comportava, d'entrada, una innovació temàtica.

Aquest estil era especialment interessant per aconseguir els objectius del festival.

Contingut 1 Objectius del festival 1.1 Difusió 1.2 Suport a la creació artística local 1.3 Integració a la xarxa d'espais musicals de la ciutat 1.4 Col·laboració entre la iniciativa pública i privada en el finançament i programació 1.5 Generació de nous mercats pel jazz 1.6 Contribució al manteniment de les orquestres i bandes de titularitat privada 1.7 Creació d'un segell cultural propi dins del panorama de l'espectacle català i estatal 1.8 Convertir-se en una plataforma de contractació per a altres festivals 1.9 Programació de les millors bandes del gènere a nivell mundial 1.10 Contemporaneïtat del projecte 1.11 Producció regular de creacions i de projectes inèdits 1.12 Ajut a la formació i al desenvolupament professional dels músics joves 1.13 Accions de cooperació amb altres festivals de l’arc mediterrani 1.14 Resultats: propostes musicals 1.15 Propostes presentades entre el 2006 i el 2009 2 Què és el Dixie? 2.1 Inicis i circumstàncies històriques 2.2 L'estil Dixie i variants 3 Fringe 3.1 Què és el fringe? 4 Els cartells 5 Referències i Fonts

Objectius del festival

Difusió

Es vol difondre el jazz a sectors amplis de la població, tot buscant diversificar al màxim el públic i promoure'n de nou. De fet, el Festival arriba als escolars dels centres d'ensenyament de Tarragona, així com a les mestresses de casa, que diàriament troben les bandes pels diferents mercats.

Suport a la creació artística local

Es vol donar suport a la creació artística local, cosa que ja ha donat els seus fruits: en l'actualitat la ciutat compta amb una big band pròpia, amb quatre brass bands i amb un quartet de clarinets. La possibilitat que els músics locals toquin amb alguns dels grans monstres de l'escena jazzística catalana, europea i americana, a vegades a la mateixa jam-session i al mateix escenari, ha estat, sens dubte, un al·licient que cal tenir en compte.

Integració a la xarxa d'espais musicals de la ciutat

El Festival ha buscat des del principi una presència en totes aquelles sales que habitualment programen en la nostra ciutat. Per això el Festival inclou una àmplia llista d'espais interiors que tenen com a eix vertebrador el teatre Metropol.

Col·laboració entre la iniciativa pública i privada en el finançament i programació

El Festival compta amb una direcció artística lliure i independent integrada dins de l'equip de gestió cultural de l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona. En la programació també hi intervenen els propietaris de les sales privades amb gestió empresarial que acullen el Festival, i també diverses associacions sense ànim de lucre que gestionen espais i coordinen les audicions per a les escoles.

Generació de nous mercats pel jazz

El Festival de Tarragona ha contribuït al fet que el dixieland tingui, avui, molta més presència en les programacions públiques i privades de Catalunya. Sens dubte, l'increment de bandes catalanes en el panorama musical dixieland és una realitat, i cal destacar la renovació dels intèrprets que s'ha produït. Així, al costat de les bandes més històriques com La Locomotora Negra i la Vella Dixieland, han sorgit formacions molt més joves. Tots aquests grups responen, doncs, a unes possibilitats d'actuar no únicament en cicles especialitzats, sinó també en actes oficials, inauguracions, campanyes de promoció publicitària i festes populars.

Contribució al manteniment de les orquestres i bandes de titularitat privada

Totes les formacions que han intervingut en el Festival responen a la fórmula de gestió privada; en destaquen les professionals, per damunt de les associacions sense ànim de lucre.

Creació d'un segell cultural propi dins del panorama de l'espectacle català i estatal

El Festival de Tarragona és actualment l'únic especialitzat en el gènere en tot l’arc mediterrani de l'Estat espanyol. Aquesta singularitat s'emmarca perfectament dins del que hauria de ser un panorama divers de festivals d'espectacles. Per tant, el Festival de Dixieland, sens dubte, ha contribuït a l'equilibri territorial de l'activitat musical en el marc català i en general espanyol. El seu èxit també ha contribuït a fer que neixin altres iniciatives de festivals encara incipients en altres territoris de la península Ibèrica.

Convertir-se en una plataforma de contractació per a altres festivals

A més d'haver generat més contractacions genèriques, el Festival de Tarragona facilita constantment informació per a programadors d'altres festivals, no únicament musicals sinó també teatrals, atès el vessant teatral que sovint adquireixen les passejades pels carrers amb bandes de dixieland. El Festival acull assessors de diverses ciutats europees, especialment alemanyes, encara que la voluntat inicial no era ser una fira sinó un festival.

Programació de les millors bandes del gènere a nivell mundial

La cura artística ha estat un dels punts de mira del Festival de Tarragona. En l'apartat referent a les formacions que han passat pel Festival, podem observar que la marca de qualitat artística ha estat constant en les programacions de totes les edicions.

Contemporaneïtat del projecte

Les noves tendències de la música universal han demostrat que el dixieland ha viscut una reinterpretació per part de les noves bandes que han definit un nou moviment musical denominat neoswing. Es tracta d'un moviment que parteix dels Estats Units però que també ha tingut repercussió en el Festival.

Producció regular de creacions i de projectes inèdits

Any rere any, el Festival ha produït espectacles propis, juntament amb la iniciativa privada. La gran majoria han tingut un notable èxit artístic, avalat per la crítica, i alguns d’ells ha girat per nombrosos festivals i programacions.

Ajut a la formació i al desenvolupament professional dels músics joves

El Festival de Dixieland de Tarragona mai no ha volgut comptar només amb les grans estrelles, sinó que ha apostat per integrar noves formacions, especialment les més joves, en la programació. La secció Fringe ha esdevingut un referent.

El 2010 es va apostar per la producció d'un espectacle que commemorava el centenari de l'artista Django Reinhardt i la seva música, espectacle que ha es durà a festivals d'arreu.

Accions de cooperació amb altres festivals de l’arc mediterrani

Tarragona ha treballat en diverses ocasions amb el Festival de Jazz de Terrassa, i des del 2006 ho fa també amb el Festival de Dixieland de Cantanhede (Portugal) i la Fira Trapezi de Circ de Reus.

Resultats: propostes musicals

A continuació es detalla el resultat del nombre de propostes seleccionades per participar al nostre festival durant les últimes 5 edicions. Les propostes s´agrupen pel total de grups i músics.

Com a resultat, s´extreu que el 2005 es van programar 13 grups i 71 músics. El 2006, 21 grups i 125 músics. El 2007 va comportar l´actuació de 30 grups i 171 músics; i per últim, el 2008, 27 grups i 190 músics.

Propostes presentades entre el 2006 i el 2009

El 2006 va comptar amb 1044 músics inscrits; el 2007, 1170 músics; el 2008, amb 1443 músics; i per últim, el 2009 ha comptat amb la inscripció de 1345 músics.

Sobre les propostes que s´han inscrit durant aquest últims anys: el 2006 es van inscriure 144 propostes musicals; el 2007, 183 propostes; i el 2008, 231 propostes. El 2009 es va comptar amb 222 propostes presentades.

Què és el Dixie?

Inicis i circumstàncies històriques

Raons històriques, socials i culturals van provocar que Nova Orleans fos l'escenari idoni perquè el conjunt de manifestacions de la música negra, en contacte amb la tradició popular musical blanca, cristal·litzés en una nova música que posteriorment seria anomenada jazz.

Els fets històrics, socials i culturals més destacables amb relació a l'aparició d'aquesta música es poden resumir de la manera següent:

1. Les diferents dominacions que de la ciutat de Nova Orleans: francesa, espanyola i, finalment, dels EEUU. Aquest fet, conjuntament amb la seva tradició de gran ciutat portuària comercial, va provocar que Nova Orleans fos, a finals del segle XIX i començaments del XX, un còctel de pobles, races i cultures.

2. La divisió clara, en el canvi del segle XIX al XX, de la població negra de Nova Orleans en dues comunitats. Una era l'anomenada creole, que eren els negres de pell més aviat clara provinents de l'antiga barreja cultural francocolonial. Entre les seves manifestacions musicals, hi tenia molta importància el clarinet. L'altra era la dels "negres americans", que tenien més influències culturals africanes. Constituïen el proletariat negre sense recursos de cap mena. Les tensions, diferències i contactes entre aquestes dues comunitats sembla que van tenir força importància en el naixement d'una expressió musical nova.

3. Creació del barri d'Storyville, on es reunien molts locals públics de ball i diversió. El fet que cada nit es toqués música cada nit a tots aquests locals va posar en contacte els diferents músics i va crear un fort ambient musical. Va ser el lloc de treball i de contacte de la majoria de músics de New Orleans.

4. Les desfilades al carrer (street parades), que tenien lloc en molts actes socials ("Mardi Gras", Carnaval...) i polítics, i en les quals participaven les bandes de música de la ciutat. També és curiós el cas dels enterraments, en què una banda acompanyava el fèretre fins al cementiri tocant música lenta i trista, i un cop el cadàver ja era enterrat, la banda tornava a la ciutat tocant marxes i músiques alegres i festives. En els riverboats o steamboats, els vaixells que navegaven pel Mississipí, gairebé sempre tenien d'acompanyament una orquestra que amenitzava el viatge.

5. Les festes que es realitzaven cada cap de setmana al Congo Square, on els negres tocaven música i ballaven sense parar des del vespre de cada dissabte fins a la nit del diumenge.

Després de veure algun dels fets més destacables que van fer que sorgís un nou estil de música, ens podem preguntar com és que el jazz, que neix als barris baixos d'una ciutat portuària i que, al principi, era considerat com una música local, vulgar i signe de decadència cultural, va poder arribar a tenir la difusió i importància que posteriorment aconseguí. Aquesta expansió fou deguda per diferents motius, alguns dels quals són aquests:

1. La Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), que va fer que el jazz arribés a Europa.

2. El tancament de tots els locals públics del barri d'Storyville, l'any 1917, amb la qual cosa tots els músics que hi treballen van marxar cap a altres localitats, principalment Chicago.

3. La llei seca (que prohibia la venda d'alcohol), que va provocar l'existència de molts locals clandestins de joc i diversió per poder-hi vendre alcohol. En aquests locals gairebé mai no hi faltava una orquestra.

4. L'invent del gramòfon, que significà tota la difusió i edició de la música a través dels discos. La ràdio, que feia arribar, en les seves emissions, música a tots els racons, i a més a més, gratuïtament.

L'estil Dixie i variants

L'estil New Orleans, també anomenat Dixieland, es caracteritza perquè està format, en general, per tres línies melòdiques, des que els blancs s'hi incorporaren, interpretades per una corneta (o una trompeta), un trombó i un clarinet. El grup d'instruments que feia l'acompanyament rítmic compost pel baix (o tuba), percussions (o bateria), un banjo (o guitarra) i a vegades, piano (quan es tocava en un local tancat). La corneta acostumava a conduir el conjunt tocant fidelment la melodia, mentre que el clarinet feia ornamentacions sonores sobre el suport d'un contracant que hi introduïa el trombó.

El ritme era pròxim al de les marxes europees. És un estil dels que solen anomenar-se hot. En jazz es fan servir molt els qualificatius hot, (calent), i cool (fresc), aplicats a estils musicals i maneres d'interpretar. El hot fa referència a una manera de tocar apassionada, amb molta escalfor en l'expressió, mentre que el cool es refereix a una interpretació més serena, tranquil·la i cerebral. Els ritmes melòdics de l'estil New Orleans sortien habitualment del ragtime, el blues i les marxes.

El primer músic de l'estil New Orleans de qui es té notícia (encara que no se'n té cap enregistrament) és Buddy Bolden. Era un cornetista famós per la força i potència amb què tocava el seu instrument i per la intensitat de les seves interpretacions. L'època d'esplendor de l'anomenat estil va aproximadament del 1900 al 1929, amb músics importants, com Joe King Oliver, Kid Ory, Sidney Bechet i Jelly Roll Morton. Cal destacar Louis Armstrong que fou el responsable que el jazz deixés de ser una curiositat popular i es transformés en una música evolucionada. Tot i participar en algun període de l'estil New Orleans la seva figura supera absolutament l'enquadrament dintre d'un estil concret, ja que l'evolució que ell fa anar des de les estructures col·lectives de l'estil New Orleans cap a una estètica regida pel solista crea un nou estil.

Al final dels anys vint Chicago deix de ser el centre més important com a aglutinador i generador de música jazz a causa, entre altres coses, que el fet que la indústria fonogràfica, molt potent en aquesta ciutat, notés negativament el fort impacte del nou mitjà radiofònic que proporcionava distracció i música de manera gratuïta als oients. Finalment, la destinació de molts músics era lògicament New York, que en aquells moments era el centre de la indústria de l'espectacle nordamericà. Així, al final dels anys vint, New York esdevé la capital mundial del jazz en convertir-se en punt de trobada de músics arribats de tots els EEUU i, més tard, de tot el món. New York serà a partir d'aquest moment el laboratori i el trampolí dels diferents estils i tendències dintre del jazz.

A nivell musical, en el panorama del jazz, el tret més característic en la dècada dels anys trenta, i especialment, en el període que va del 1935 al 1945 és la formació i èxit de les "big bands" o " grans orquestres". L'època dels petits grups musicals, ("combo") queda, de moment, arraconada per la demanda de bandes més grans que amenitzin els balls, les festes i els espectacles que s'oferien quotidianament als clubs de diverses ciutats, essencialment a New York, (el més famós d'aquests clubs fou, sens dubte, el "Cotton Club", al barri de Harlem).

El nom de "big band" no ens ha d'enganyar respecte del nombre de components que acostumaven a formar aquests conjunts que, normalment, era al voltant de quinze músics. Generalment, s'anomena "big band", en jazz, a un conjunt que té més d'un instrument de la mateixa família i que toca un tipus de jazz més evolucionat que el de l'estil New Orleans.

Hi ha autors que anomenen aquesta època, l'època del "swing". Cal anar amb compte amb aquesta paraula ja que, com a mínim, es fa servir amb dos significats diferents, l'un per designar un element rítmic propi del jazz, i del qual aquesta música aconsegueix la tensió que la caracteritza. Aquest element rítmic el trobem present en totes les èpoques i estils del jazz. Per altra banda, també s'utilitza per designar l'estil del jazz dels anys trenta, que es caracteritza pel pas de la música "two beat" a la "four beat", (que vol dir que es toquen regularment els quatre cops del compàs i no se'n destaquen només dos com es feia, amb algunes excepcions, fins aleshores). És, amb aquest estil, i amb la creació consegüent de les "big bands" que el jazz va assolir els seus èxits populars i comercials més importants.

Fringe

Què és el fringe?

En els festivals d'Europa (Edimburg, Utrech, Avinyó, Barcelona-Música Antiga) és la materialització de la iniciativa d'un músic, o d'un grup de músics, que particularment i espontàniament proposen la seva actuació, en coincidència temporal amb el corresponent festival oficial. És un intent de connectar amb el públic que assisteix a un esdeveniment musical internacional i que reuneix les persones interessades en una modalitat determinada (en aquest cas, la música dixieland interpretada amb criteris i instruments originals). És l'exposició d'un treball preparat amb la intenció que sigui valorat, comentat i, si pot ser, contractat.

Els cartells

Dixieland es famós per la originalitat dels seus cartells, aquí teniu la col·lecció.

Cartells dixieland

Referències i Fonts

Festival Internacional de Dixieland — Ajuntament de Tarragona