Chartreuse
De TarracoWiki
| Chartreuse | ||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| ||||||||||||
El Chartreuse és un licor fabricat pels monjos cartoixans a Voiron, al departament francès de l'Isère. Està compost d'alcohol de vi destil·lat aromatitzat amb 130 herbes diferents.
Contingut |
Història
Fundat en 1084 per sant Bru, l'orde dels cartoixans és un dels ordes monàstics cristians més antics del món. En 1605, el mariscal d'Estrées va lliurar als monjos de la Chartreuse de Vauvert, a París, un manuscrit que revelava la fórmula d'un elixir de llarga vida, l'origen de la qual ningú coneix. En efecte, en aquesta època, només els monjos i els apotecaris posseïen els coneixements necessaris per treballar amb les plantes. Massa complexa, la recepta de l'elixir sembla haver estat utilitzada només parcialment durant diversos decennis a Paris.
Al 1737, el monestir de la Grande Chartreuse (prop de Grenoble) va decidir fer un estudi exhaustiu de la recepta. Se'n va encarregar l'apotecari de la Grande Chartreuse, el germà Jérôme Maubec, que va aconseguir fixar-ne la fórmula definitiva.
La comercialització era, llavors, molt limitada: un monjo, el germà Carles, muntat en una mula, en venia als mercats de Grenoble i de Chambéry. Encara elaborat segons les mateixes indicacions, aquest elixir de llarga vida es coneix avui sota el nom d'Elixir Végétal de la Grande Chartreuse, i té 71º.
El Chartreuse verd, de 55º, anomenat licor de salut, va aparèixer en 1764. L'èxit va ser immediat, però limitat a la regió del Delfinat (França). La Revolució Francesa de 1789 va fer dispersar els monjos i en 1793, com a mesura de prudència, es va encarregar una còpia del valuós manuscrit, que va conservar l'únic religiós autoritzat a romandre en el monestir; un altre pare portava sempre l'original. Detingut i després enviat a Bordeus, aquest últim va trobar la manera de treure'l fora de la cel·la i lliurar-lo a un altre monjo refugiat prop del monestir. Sense poder fer ús del secret i convençut que l'orde dels cartoixans mai no seria restablerta, aquest monjo va cedir una còpia del manuscrit al farmacèutic Liotard, de Grenoble.
El 1810, havent decidit l'emperador Napoleó I que els “remeis secrets” havien de ser enviats al Ministeri de l'Interior per ser examinats a fi de ser explotats per l'Estat, Liotard va remetre el manuscrit al Ministeri de l'Interior, i li va ser retornat amb la nota de "rebutjat". Quan Liotard va morir, els documents van tornar al monestir de la Grande Chartreuse, on els Monjos havien tornat en 1816.
En 1838, la fórmula es va adaptar per produir un licor més dolç i suau, el Chartreuse groc, d'uns 40º.
En 1903, els cartoixans van ser expulsats de França. Es van emportar el seu secret i van implantar una destil·leria a Tarragona per a l'elaboració del licor.
Des de 1921 fins a 1929 també van elaborar el licor a Marsella, sota el nom de Tarragona.
Durant aquest mateix període, l'Estat francès va vendre la seva marca a un grup de creadors de licors que van crear la Compagnie Fermière de la Grande-Chartreuse. Aquesta societat, la producció de la qual no tenia res a veure amb l'autèntic Chartreuse, va fer fallida el 1929. Els monjos van recuperar, llavors, l'ús de la denominació Chartreuse; reprenen la destil·lació a França, en la seva antiga destil·leria de Fourvoirie, construïda el 1860 prop del monestir de la Grande Chartreuse.
Aquests edificis van ser destruïts el 1935 per un esllavissament de terres. Llavors, la fabricació va ser transferida a Voiron (França) on encara és realitzada, després del treball de selecció de les plantes efectuat dins del monestir.
La societat Chartreuse Diffusion la que, des de 1970, s'encarrega del condicionament, de la publicitat i de la venda dels productes. Els elaboren dos cartoixans, a qui l'orde va nomenar encarregats d'aquesta missió. Treballen sota secret i són els únics que en coneixen els detalls de la producció. Encara avui, com antany, la fórmula és un misteri que no ha pogut ser revelat ni tan sols pels mètodes moderns d'investigació.
Els licors fabricats pels pares cartoixans no contenen additius ni químics. Els colors provenen de les plantes que els componen. Després de la maceració en un alcohol seleccionat, es destil·len les 130 plantes enumerades a la recepta. Als alcoholats produïts així se'ls afegeix mel destil·lada i xarop de sucre per obtenir licor verd o groc, que ha d'envellir llargament en barraques de roure abans de ser comercialitzat.
Si se n'allarga l'envelliment, el Chartreuse adquireix una qualitat particularment notable i se li designa llavors amb la denominació Chartreuse VEP (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé). La producció, forçosament limitada, es presenta en ampolles de mig i un litre, tot reproduint fidelment les que eren utilitzades en 1840. El primer llançament al mercat data de 1963.
Anècdota
Al principi del segle XX, els pares cartoixans van ser expulsats de França, i es van emportar el secret del licor a Tarragona.
En aquell moment, una societat comercial va llançar al mercat francès una imitació del Chartreuse, l'ampolla del qual i etiqueta eren absolutament idèntiques a les quals havien estat utilitzades pels cartoixans.
L'única diferència era que l'impressor es negava a seguir aprovisionant les etiquetes. L'única manera de diferenciar l'autèntic Chartreuse de la seva imitació era llavors el fet que el nom d'aquest impressor (Lith.Allier.Grenoble) no apareixia més sobre les etiquetes d'aquesta última. Va ser reemplaçat per Imp.Lith.Grenoble
Vegeu també
- Edifici de la Chartreuse
- La beguda oficial de les Festes de Santa Tecla: la Mamadeta
Referències i Fonts
Autors i contribuents - Ferila (Usuari), RaulETISurv (Usuari), Splat (Expert)
